Aquesta denúncia no només exposa una cadena de vulneracions mèdiques i institucionals. També eleva el cas a una possible responsabilitat internacional, ja que els fets descrits podrien ser constitutius de violacions greus dels drets humans i, en el seu conjunt, configurar elements de crim de lesa humanitat segons els estàndards del dret penal internacional.

»A la llum dels fets exposats en aquesta denúncia, i davant l’evidència acumulada d’una actuació institucional sostinguda, sistemàtica i altament lesiva, es fa constar la presumpció fundada de vulneració dels següents drets protegits pels principals instruments de dret internacional:

Convenció de Roma per a la protecció dels
Drets Humans i les llibertats fonamentals
(TEDH / ECHR)

»Article 2 – Dret a la vida: risc directe derivat de la prescripció negligent de fàrmacs amb ideació suïcida no monitoritzada.

»Article 3 – Prohibició de la tortura i dels tractes inhumans o degradants: per les conseqüències físiques i psíquiques derivades de tractaments imposats sense consentiment, amb efectes persistents.

»Article 5 – Dret a la llibertat i seguretat: per l’administració forçosa de fàrmacs fora d’un marc judicial ni mèdic justificat.

»Article 8 – Dret al respecte de la vida privada i familiar: per la medicalització coercitiva i l’impacte sobre la llibertat sexual i reproductiva.

»Articles 3 i 8 – Esterilització química forçosa de facto: pel bloqueig farmacològic de la libido i les funcions sexuals sense consentiment ni informació.

»Article 13 – Dret a un recurs efectiu: per la desatenció institucional davant denúncies fonamentades, i l’omissió reiterada del TSJC en garantir el dret d’accés a justícia.

A més, l’assignació arbitrària de diagnòstics psiquiàtrics com a instrument d’exclusió social i control constitueix una greu vulneració dels drets humans. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha establert jurisprudència que confirma que la institucionalització forçosa basada en motius mèdics dubtosos sense supervisió judicial infringeix tant l’article 14 (Prohibició de la discriminació) com l’article 5 (Dret a la llibertat i la seguretat) del CEDH. L’ús indegut de classificacions mèdiques per silenciar individus i justificar la seva privació de llibertat representa un precedent alarmant que requereix acció correctiva immediata.

Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea
(CFR / TFUE)

»Article 3 – Dret a la integritat física i psíquica.

»Article 6 – Dret a la llibertat i a la seguretat.

»Article 11 – Llibertat d’expressió i d’accés a la informació, especialment sanitària.

Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional
(CPI / ICC)

La persecució sistemàtica d’individus mitjançant etiquetatge psiquiàtric coactiu, institucionalització forçosa i privació de drets fonamentals constitueix una violació del dret internacional. L’Estatut de Roma defineix la persecució com la privació intencionada i greu de drets contrària al dret internacional, per motius d’identitat del grup o col·lectivitat.

»L’ús de classificacions mèdiques com a eina de repressió, silenciament i control representa una greu infracció de les normes internacionals. Aquestes accions s’alineen amb:

»Article 7(1)(e) – Detenció arbitrària o privació greu de llibertat física en contravenció de les normes fonamentals de dret internacional.

»Article 7(2)(g) – Tractament sistemàtic contra persones amb base en la seva condició de vulnerabilitat, afectació psíquica o dissidència ideològica.

»Article 7(1)(h) – Persecució d’un col·lectiu reconegut (persones diagnosticades o amb trets cognitius i sensibles compartits) com a crim de lesa humanitat quan es fa de manera sistemàtica.

El patró persistent de persecució dirigida per l’Estat, exposat en aquesta denúncia, s’alinea fortament amb el marc legal que defineix els crims contra la humanitat. Atès que la persecució per motius polítics, culturals o ideològics està explícitament classificada com a crim segons el dret internacional, la Unió Europea no pot permetre’s una observació passiva. La Comissió té la responsabilitat legal i moral d’elevar aquest cas davant els òrgans internacionals competents si els mecanismes nacionals continuen fallant.

»Més enllà dels abusos físics i psicològics detallats en aquesta denúncia, hi ha una altra vulneració igualment alarmant que s’ha aplicat de manera sistemàtica: l’assignació arbitrària de diagnòstics psiquiàtrics com a eina de segregació i exclusió social. L’ús indegut de classificacions mèdiques per silenciar, desacreditar o justificar el control institucional constitueix una vulneració clara de l’article 14 del Conveni Europeu de Drets Humans i de l’article 3 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. A més, quan aquestes accions es duen a terme a gran escala com a part d’un sistema de repressió més ampli, poden constituir persecució sota l’article 7(1)(h) de l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional.

»Finalment, l’ús de diagnòstics psiquiàtrics qüestionables per justificar la segregació, el tractament forçat i la privació de llibertat constitueix una vulneració de l’article 3 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CRPD). Aquesta convenció prohibeix explícitament la restricció arbitrària d’individus basada en condicions mèdiques percebudes o imposades, reafirmant el principi que la discapacitat no pot justificar mai la vulneració dels drets fonamentals.


Paràbola de la selecció institucional

En un camp de flors blanques, algunes mostren petites pigmentacions vermelles: subtils variacions que aporten color, diferència, riquesa. Però si una mà invisible s’encarrega d’arrencar, una a una, totes les flors amb pigmentacions distintives, el camp esdevé uniforme. Sí, però estèril; i també tristament i homogèniament ordenat. I, el més greu: ja no podrà recordar la seva diversitat passada, perquè l’empremta d’allò que el feia viu ha estat esborrada per sempre.

»Això és el que passa quan les veus etiquetades de malaltia són silenciades amb medicació, quan les seves característiques distintives —una sensibilitat extrema, una cosmovisió única, una bondat radical, una intel·ligència creativa o una imaginació desbordant— són considerades símptomes en lloc de tresors. Es tracta d’una eugenèsia pràctica i sistemàtica, disfressada d’atenció psiquiàtrica i embolcallada amb bates blanques.

Hi ha un principi elemental que la natura ens ha ensenyat sempre: la vida prospera en la diferència. Cap bosc no sobreviu amb una sola espècie d’arbre. Cap ecosistema no és resilient si tot és uniforme. La força d’un camp de flors rau en les seves variacions: en la pigmentació vermella que un dia va aparèixer de manera espontània, en la flor que s’obre un dia més tard, en el brancatge que es torça segons la llum.

»I tanmateix, quan traslladem aquest principi al món humà, especialment al món psiquiàtric, la diferència s’ha convertit en sospita. El pensament lateral, l’emoció desbordada, la sensibilitat extrema, la paraula que no encaixa... tot allò que en un altre context seria creativitat o saviesa, aquí es converteix en símptoma, trastorn, patologia, desviació... Es medica i s’anul·la. I sovint, es condemna a l’oblit.

»Jo he vist aquestes roselles, les he conegudes. Sovint han estat diagnosticades amb trastorns greus, i condemnades a perpetuïtat. Però també he vist en elles una bondat insondable, una intel·ligència lírica, una capacitat de comprensió i d’amor com no n’he conegut enlloc més. I també un sofriment brutal, causat no només per la seva condició, sinó per la violència simbòlica i farmacològica d’un sistema que no les ha volgudes escoltar mai.

»Quan el sistema sanitari —amb el poder institucional i farmacològic que ostenta— actua amb desídia, amb prejudici o amb supèrbia, no només atempta contra la salut d’un individu. Està estretint la biodiversitat emocional i cognitiva del planeta.

»Això és eugenèsia. No pas en el sentit dels antics, però sí en el nou sentit de neutralitzar sistemàticament les diferències que incomoden, amb fàrmacs que esterilitzen la sexualitat, que desfan la memòria, que apaguen la creativitat, l’espiritualitat i el pensament. Amb diagnòstics eterns. Amb institucions que no parlen sinó que cataloguen.

Per això cal exigir una altra forma de medicina. Una altra ètica. Una altra forma d’escoltar.

Perquè el món, el nostre món, també està fet de roselles. D’aquelles que, si algú decideix arrencar-les del tot, ens deixarà un futur sense color, sense memòria i sense ànima.

Quan el desig és esterilitzat per medicació, no és només el cos qui calla: és la llibertat qui es veu abolida. I allò que es reprimeix no és només una funció fisiològica, sinó una de les expressions més íntimes de l’ésser: la capacitat d’estimar, de gaudir, de compartir-se, de sentir-se viu...

»Aquesta repressió no és un dany col·lateral; és una mutilació simbòlica, una negació de la possibilitat de ser. I aquesta vulneració no pot quedar impune: el dret a la llibertat sexual i reproductiva forma part del nucli dur dels drets humans, recollits tant en l’Article 23 de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat com en la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans.

»Quan una institució prescriu fàrmacs que cancel·len la sexualitat sense advertir-ne els efectes, està vulnerant aquests drets. Quan això passa sobre col·lectius ja estigmatitzats, el que es practica és una eugenèsia invisible.

I aquí, un altre cop, tornen les roselles.

»Roselles que han estat empastades, tallades, modificades fins a fer-se irreconeixibles. Roselles que, amb les seves pigmentacions úniques, representaven una riquesa genètica, emocional i cultural que calia protegir. Però van ser arrabassades i silenciades, com si la seva existència molestés. Com si el seu pigment fos un error.

Si la profilaxi farmacològica esdevé norma en absència de diagnòstic robust, el pacient deixa de ser una persona amb drets per passar a ser un subjecte de risc permanent. I si això es repeteix de manera sistèmica en un territori, llavors no és només una mala praxis, és una política pública de psiquiatria predictiva, amb tot el que això pot implicar.

Aquest escrit també vol denunciar l’ús encobert d’antipsicòtics com a eina de prevenció conductual o de tranquil·lització social. El futur no s’ha de tractar amb fàrmacs, i cap cos no hauria de ser silenciat per prudència.

Aquest escrit no és només una denúncia. És una defensa radical del dret a existir amb plenitud. Amb cos, amb desig, amb pensament, amb esperit, amb veu pròpia. El que aquí es denuncia no és un cas aïllat, sinó una forma d’exercir la medicina que ha deixat massa persones al marge de la vida: silenciades, medicalitzades, esterilitzades, oblidant que cada pacient és un subjecte i no un expedient.

No demanem favors. Exigim veritat, reconeixement i reparació. Exigim que es compleixi el dret a la informació, al consentiment, a la llibertat sexual i reproductiva, a la protecció contra la vulneració, a la dignitat clínica i a la diversitat humana.

»Aquest és el sentit d’aquesta denúncia: donar paraules a la transgressió soferta, perquè no es repeteixi. I deixar constància que no tot s’ha perdut: encara hi ha consciència, memòria i llum. I hi ha flors que tornen a créixer, fins i tot entre runes, si se les respecta l’arrel.

Perquè el dret a existir amb plenitud inclou també el dret a florir, a estimar, a pensar i a recordar.



Si no voleu gaudir d'allò que el Senyor us ofereix,
doncs, ho deixareu de gaudir.
És que no sabeu a què em refereixo?

Ja sabeu on trobar-me, estic aquí baix,
dins els vostres pitjors malsons.

(Mt 12,31-32; Mt 13,24-30; Mt 13,47-50; Lc 13,22-30)


Molt atentament,
Satanàs


16 de juny de 2026,
any de gràcia.